Girafes, de Pau Miró, última part de la trilogia que es completa amb Búfals i Lleons, acaba aquest diumenge a la Sala Beckett. Els que no van poder veure-la pel Grec d’aquest any haurien de córrer a agafar entrades abans de que l’espectacle voli cap a Manacor. Es tracta d’una peça escrita i dirigida per Miró, interpretada per la seva incondicional companyia Menudos (repeteixen els actors Anna Alarcón i Òscar Muñoz) i coproduïda per la productora La Fantàstica, liderada pel dramaturg i l’actor Isaac Alcayde. No cal dir que es tracta, d’entrada, d’un projecte sorgit de l’entusiasme, la investigació escènica, el talent i l’esforç (en tots els sentits de la paraula) d’un grup de creadors escènics que són, possiblement, el present més rabiós i el futur més prometedor del nostre teatre (per sort, no en són els únics!). No negaré que aquest és ja un motiu més que sòlid per córrer a la Sala Beckett. 
La presència de Miró dramaturg-director als escenaris ha estat, des de l’Assaig Obert del Teatre Lliure 2004, Happy Hour, lenta però constant i de ben segur que tant ell com els actors que hi treballen seran, tard o d’hora, el relleu de directors, dramaturgs i actors actualment residents en els teatres de casa nostra.
Girafes, d’altra banda, arriba avalada per la crítica i el públic, com les altres dues parts de la trilogia. Miró completa el seu retrat de família situant ara l’acció als anys 50. La mirada, que no es històrica ni política, mostra emocionalment la duresa de la postguerra sobre la seva gent. Els actors i el director han intentat entendre als assajos la moral dels seus personatges, tan allunyada de l’actual, per estar basada en la repressió, en l’ocultació i l’engany.Si Búfals retratava als fills, a l’any 2000, i Lleons als pares, als anys 80, Girafes parla dels avis. La història d’una mateixa família explicada des de l’actualitat al passat. Us adjunto un vídeo, molt interessant, en què Pau Miró parla de l'obra.
L’animalitat del títol fa referència als impulsos i als instints bàsics que sovint caracteritzen la forma d’expressar afecte en les sempre complexes relacions familiars. En les girafes veu Miró diferents característiques dels cinc personatges de l’obra i en destaca el seu exotisme, en contrast amb la seva discreció de caràcter, cosa que li dóna cert aire de clandestinitat. Seguint les peces anteriors, la història passa en un entorn hostil i pobre, com és el barri del Raval de Barcelona. I el fil conductor segueix essent una rentadora. A Búfals i a Lleons els personatges regentaven una tintoreria. Girafes explica “la història dels avis, a partir del canvi que suposà l’arribada de la rentadora a un pis del Raval, a partir de la qual desprès muntaran una tintoreria”. Pels qui vulgueu conèixer millor Búfals i Lleons, us adjunto dos vídeos sobre les obres que valen molt la pena, sobretot pels comentaris que en fa el seu autor.
La companyia de Miró, junt amb la productora La Fantàstica, planeja fondre les tres obres en una de sola, cosa que suposarà una revisió textual i escènica, a fi de reduir dues hores de les quatre i mitja que dura la triologia. La idea de la companyia la resumeix el seu director al afirmar que “tots els espectacles duen el seu temps i tenen una vida prolongada, com succeeix a Europa. No som genis per encertar a la primera”. Una concepció del teatre, la de la reescriptura i la creació contínua, que ja vèiem a Cheek by Jowl, i que demostra perquè Miró i els seus han d’estar en el futur teatral del nostre país. Europa mima, reelabora, reescriu espectacles que porten anys en cartellera i que segueixen igual de vius i vivents. Aquí fem espectacles, que suposen esforços i diners durant mesos, i que tan sols s’estan un mes en cartellera perquè desprès van directament a la brossa. Potser si ens apliquem el sistema europeu de la creació i la investigació perpètua, el nostre teatre creix en qualitat i internacionalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada