APUNTS PER MACBETH, DE CHEEK BY JOWL (Salt, 1-4 d’octubre)

Amb una mica de retard, puc per fi parlar de l’espectacle de Cheek by Jowl. I aquest només és el començament, aviso!
El dia 4 d’octubre s’acomiadava del Teatre de Salt l’espectacle de la temporada (de tardor), perquè dir de l’any seria, potser, ser massa pessimistes. Estem a principis del curs teatral i confio que al juliol no haguem d’afirmar que, definitivament, Cheek by Jowl i el seu Macbeth han estat el millor que ha passat pels escenaris catalans i espanyols. En tot cas, hem tingut cinc oportunitats de veure aquesta gran obra ben a prop de casa, desprès de que la companyia de Declan Donnellan l’estrenés, amb gran èxit de públic i crítica, a Namur, Bèlgica.

El director considera Macbeth com “l’obra més gran de Shakespeare”, en què hi ha elements intrínsecament humans, com “la culpa, l’amor, la imaginació, l’ambició i la responsabilitat que, portades a l’extrem, poden esdevenir canceroses”. Donnellan veu modernitat en aquesta obra i posa èmfasi en la parella protagonista, Macbeth i Lady Macbeth, deixant en un segon pla la resta de personatges, que queden desdibuixats a través del plantejament coral de l’obra, solucionant així l’embolic habitual de qui és qui en una obra shakesperiana. Destaquen els intèrprets protagonistes, Will Keen, amb un Macbeth que tendeix a la duresa emocional, i Anastasia Hille, que crea una Lady Macbeth plena de matisos. Al director li interessa experimentar la contundència, la realitat dels actes comesos i les seves terribles conseqüències sobre l’home, que l’obra planteja per als personatges protagonistes. Entén que l’obra “va d’una parella que és molt conscient de que ha matat el rei i que se’n adona de tot el que això implica”, potser massa.D

Donnellan aprofundeix en aquest plantejament, afirmant que la seva lectura és per “aquella gent que veu que la nostra relació amb el món és estranya, i que s’adonen que la realitat pot ser molt desagradable, insuportable i incòmoda”. Explica que quan ho és, sovint intentem fugir-ne, oblidar-nos-en i passar pàgina, l’única forma de sobreviure’n. Qui s’endinsa en aquesta terrible realitat i creu viure en ella, és un boig. D’alguna manera això és el que els hi passa als Macbeth: la imaginació els enfronta amb la insuportable realitat de l’acte que han comès i els endinsa fins al fons d’aquesta. Això els torna bojos. És cert que el que desencadena tota l’acció de l’obra i del seu protagonista és la seva imaginació, que el du a entendre la magnitud de la tragèdia que ha comès.La seva urgència, en tota l’obra, està en l’acció, en actuar, en matar. Donnellan interpreta la frase del desquici de Lady Macbeth, “qui podria creure que aquell vell tingués tanta sang a dins?”, com una referència a la criminalitat del seu marit. Tot i que em sembla una interpretació feta a mida pel que vol explicar el director (Macbeth és un vell?), crec encertat l’accent en la tragèdia de ser massa conscients del que han comés. Una dimensió a la que s’hi arriba amb la imaginació.

Cheek by Jowl ha optat per mantenir el text de Shakespeare intacte, tot i que n’ha reduït una part per ajustar l’espectacle a dues hores. No es nota i s’agraeix. Per Nick Ormerod, escenògraf i cofundador de la companyia, “no es necessària una revisió de l’obra perquè tots els textos tracten sobre l’ésser humà”, de manera que s’ha optat per una posada en escena i una escenografia atemporal i poliespacial (recrea el bosc i el castell) tan sols diferenciada per la interpretació actoral. Aquesta atemporalitat s’aconsegueix amb un espai escènic sobri i minimalista, a base de panells de fusta a banda i banda, amb una porta de castell al fons de l’escenari, sostingut per una il·luminació subtil i efectiva, que dóna vida al món subconscient i fantasmagòric de l’obra, així com tètric i sanguinolent. El vestuari, negre, minimalista, a base d’uniformes militars per tots els actors i vestits llargs i senzills per les actrius, facilita la coralitat de l’espectacle. La nuesa escènica busca de la participació activa de l’espectador, amb qui es compta per completar el sentit tant de l’obra, en general, com de les situacions escèniques de cada escena, en concret. Això es tradueix amb una escenificació basada únicament amb el joc actoral, on els actors actuen les sensacions i les emocions dels dos protagonistes, així com aquells fenòmens que compliquen l’obra (assassinats, espectres que reapareixen, batalles amb espases, un bosc que avança) i, fins i tot, els objectes que no estan a escena. Tot a través d’entendre molt bé les situacions de cada escena, de “jugar-les” conjuntament, amb el gest, el cos i, sobretot, el cor. Un treball minuciós, precís, tècnic, que obliga als actors a responsabilitzar-se plenament de l’obra i que els deixa esgotats. A ulls de l’espectador és impressionant, segurament per no estar acostumats a un aprofitament tan bestial de la interpretació dels actors, ni a aquest domini físic. Amb aquesta nuesa fan fàcil una obra complicadíssima, al mateix temps que defugen fingiments tràgics en els actors: tot el que interpreten (inquietud, por) passa pel seu cos i esdevé sincer, honest, creïble. El tecnicisme actoral no automatitza les escenes: de forma increïble mantenen una frescor i una immediatesa pròpia d’un primer assaig. Cheek by Jowl no dóna mai per acabada una obra: sempre està en procés de creació. Un petit inconvenient: la inexistència d’armes i sang, en una obra on la sang està en cada vers, crea estranyesa en més d’una ocasió i, definitivament, no funciona. En això hauria de donar la raó a l’acidesa de Càssius.
Jo he tingut la sort de meravellar-me davant la nuesa del joc teatral amb que la companyia llegeix una de les obres més complexes de Shakespeare. No puc deixar de pensar-hi i en seguirem parlant en properes entrades. Pel que us hagueu perdut aquest fenomen teatral, la gira europea segueix al llarg del 2010 i la podeu consultar a la web de la companyia www.cheekbyjowl.com.