ÚLTIMS DIES PER GIRAFES, DE PAU MIRÓ

Girafes, de Pau Miró, última part de la trilogia que es completa amb Búfals i Lleons, acaba aquest diumenge a la Sala Beckett. Els que no van poder veure-la pel Grec d’aquest any haurien de córrer a agafar entrades abans de que l’espectacle voli cap a Manacor. Es tracta d’una peça escrita i dirigida per Miró, interpretada per la seva incondicional companyia Menudos (repeteixen els actors Anna Alarcón i Òscar Muñoz) i coproduïda per la productora La Fantàstica, liderada pel dramaturg i l’actor Isaac Alcayde. No cal dir que es tracta, d’entrada, d’un projecte sorgit de l’entusiasme, la investigació escènica, el talent i l’esforç (en tots els sentits de la paraula) d’un grup de creadors escènics que són, possiblement, el present més rabiós i el futur més prometedor del nostre teatre (per sort, no en són els únics!). No negaré que aquest és ja un motiu més que sòlid per córrer a la Sala Beckett.
La presència de Miró dramaturg-director als escenaris ha estat, des de l’Assaig Obert del Teatre Lliure 2004, Happy Hour, lenta però constant i de ben segur que tant ell com els actors que hi treballen seran, tard o d’hora, el relleu de directors, dramaturgs i actors actualment residents en els teatres de casa nostra.
Girafes, d’altra banda, arriba avalada per la crítica i el públic, com les altres dues parts de la trilogia. Miró completa el seu retrat de família situant ara l’acció als anys 50. La mirada, que no es històrica ni política, mostra emocionalment la duresa de la postguerra sobre la seva gent. Els actors i el director han intentat entendre als assajos la moral dels seus personatges, tan allunyada de l’actual, per estar basada en la repressió, en l’ocultació i l’engany.Si Búfals retratava als fills, a l’any 2000, i Lleons als pares, als anys 80, Girafes parla dels avis. La història d’una mateixa família explicada des de l’actualitat al passat. Us adjunto un vídeo, molt interessant, en què Pau Miró parla de l'obra.

L’animalitat del títol fa referència als impulsos i als instints bàsics que sovint caracteritzen la forma d’expressar afecte en les sempre complexes relacions familiars. En les girafes veu Miró diferents característiques dels cinc personatges de l’obra i en destaca el seu exotisme, en contrast amb la seva discreció de caràcter, cosa que li dóna cert aire de clandestinitat. Seguint les peces anteriors, la història passa en un entorn hostil i pobre, com és el barri del Raval de Barcelona. I el fil conductor segueix essent una rentadora. A Búfals i a Lleons els personatges regentaven una tintoreria. Girafes explica “la història dels avis, a partir del canvi que suposà l’arribada de la rentadora a un pis del Raval, a partir de la qual desprès muntaran una tintoreria”. Pels qui vulgueu conèixer millor Búfals i Lleons, us adjunto dos vídeos sobre les obres que valen molt la pena, sobretot pels comentaris que en fa el seu autor.

La companyia de Miró, junt amb la productora La Fantàstica, planeja fondre les tres obres en una de sola, cosa que suposarà una revisió textual i escènica, a fi de reduir dues hores de les quatre i mitja que dura la triologia. La idea de la companyia la resumeix el seu director al afirmar que “tots els espectacles duen el seu temps i tenen una vida prolongada, com succeeix a Europa. No som genis per encertar a la primera”. Una concepció del teatre, la de la reescriptura i la creació contínua, que ja vèiem a Cheek by Jowl, i que demostra perquè Miró i els seus han d’estar en el futur teatral del nostre país. Europa mima, reelabora, reescriu espectacles que porten anys en cartellera i que segueixen igual de vius i vivents. Aquí fem espectacles, que suposen esforços i diners durant mesos, i que tan sols s’estan un mes en cartellera perquè desprès van directament a la brossa. Potser si ens apliquem el sistema europeu de la creació i la investigació perpètua, el nostre teatre creix en qualitat i internacionalitat.

APUNTS PER MACBETH, DE CHEEK BY JOWL (Salt, 1-4 d’octubre)

Amb una mica de retard, puc per fi parlar de l’espectacle de Cheek by Jowl. I aquest només és el començament, aviso!
El dia 4 d’octubre s’acomiadava del Teatre de Salt l’espectacle de la temporada (de tardor), perquè dir de l’any seria, potser, ser massa pessimistes. Estem a principis del curs teatral i confio que al juliol no haguem d’afirmar que, definitivament, Cheek by Jowl i el seu Macbeth han estat el millor que ha passat pels escenaris catalans i espanyols. En tot cas, hem tingut cinc oportunitats de veure aquesta gran obra ben a prop de casa, desprès de que la companyia de Declan Donnellan l’estrenés, amb gran èxit de públic i crítica, a Namur, Bèlgica.

El director considera Macbeth com “l’obra més gran de Shakespeare”, en què hi ha elements intrínsecament humans, com “la culpa, l’amor, la imaginació, l’ambició i la responsabilitat que, portades a l’extrem, poden esdevenir canceroses”. Donnellan veu modernitat en aquesta obra i posa èmfasi en la parella protagonista, Macbeth i Lady Macbeth, deixant en un segon pla la resta de personatges, que queden desdibuixats a través del plantejament coral de l’obra, solucionant així l’embolic habitual de qui és qui en una obra shakesperiana. Destaquen els intèrprets protagonistes, Will Keen, amb un Macbeth que tendeix a la duresa emocional, i Anastasia Hille, que crea una Lady Macbeth plena de matisos. Al director li interessa experimentar la contundència, la realitat dels actes comesos i les seves terribles conseqüències sobre l’home, que l’obra planteja per als personatges protagonistes. Entén que l’obra “va d’una parella que és molt conscient de que ha matat el rei i que se’n adona de tot el que això implica”, potser massa.D

Donnellan aprofundeix en aquest plantejament, afirmant que la seva lectura és per “aquella gent que veu que la nostra relació amb el món és estranya, i que s’adonen que la realitat pot ser molt desagradable, insuportable i incòmoda”. Explica que quan ho és, sovint intentem fugir-ne, oblidar-nos-en i passar pàgina, l’única forma de sobreviure’n. Qui s’endinsa en aquesta terrible realitat i creu viure en ella, és un boig. D’alguna manera això és el que els hi passa als Macbeth: la imaginació els enfronta amb la insuportable realitat de l’acte que han comès i els endinsa fins al fons d’aquesta. Això els torna bojos. És cert que el que desencadena tota l’acció de l’obra i del seu protagonista és la seva imaginació, que el du a entendre la magnitud de la tragèdia que ha comès.La seva urgència, en tota l’obra, està en l’acció, en actuar, en matar. Donnellan interpreta la frase del desquici de Lady Macbeth, “qui podria creure que aquell vell tingués tanta sang a dins?”, com una referència a la criminalitat del seu marit. Tot i que em sembla una interpretació feta a mida pel que vol explicar el director (Macbeth és un vell?), crec encertat l’accent en la tragèdia de ser massa conscients del que han comés. Una dimensió a la que s’hi arriba amb la imaginació.

Cheek by Jowl ha optat per mantenir el text de Shakespeare intacte, tot i que n’ha reduït una part per ajustar l’espectacle a dues hores. No es nota i s’agraeix. Per Nick Ormerod, escenògraf i cofundador de la companyia, “no es necessària una revisió de l’obra perquè tots els textos tracten sobre l’ésser humà”, de manera que s’ha optat per una posada en escena i una escenografia atemporal i poliespacial (recrea el bosc i el castell) tan sols diferenciada per la interpretació actoral. Aquesta atemporalitat s’aconsegueix amb un espai escènic sobri i minimalista, a base de panells de fusta a banda i banda, amb una porta de castell al fons de l’escenari, sostingut per una il·luminació subtil i efectiva, que dóna vida al món subconscient i fantasmagòric de l’obra, així com tètric i sanguinolent. El vestuari, negre, minimalista, a base d’uniformes militars per tots els actors i vestits llargs i senzills per les actrius, facilita la coralitat de l’espectacle. La nuesa escènica busca de la participació activa de l’espectador, amb qui es compta per completar el sentit tant de l’obra, en general, com de les situacions escèniques de cada escena, en concret. Això es tradueix amb una escenificació basada únicament amb el joc actoral, on els actors actuen les sensacions i les emocions dels dos protagonistes, així com aquells fenòmens que compliquen l’obra (assassinats, espectres que reapareixen, batalles amb espases, un bosc que avança) i, fins i tot, els objectes que no estan a escena. Tot a través d’entendre molt bé les situacions de cada escena, de “jugar-les” conjuntament, amb el gest, el cos i, sobretot, el cor. Un treball minuciós, precís, tècnic, que obliga als actors a responsabilitzar-se plenament de l’obra i que els deixa esgotats. A ulls de l’espectador és impressionant, segurament per no estar acostumats a un aprofitament tan bestial de la interpretació dels actors, ni a aquest domini físic. Amb aquesta nuesa fan fàcil una obra complicadíssima, al mateix temps que defugen fingiments tràgics en els actors: tot el que interpreten (inquietud, por) passa pel seu cos i esdevé sincer, honest, creïble. El tecnicisme actoral no automatitza les escenes: de forma increïble mantenen una frescor i una immediatesa pròpia d’un primer assaig. Cheek by Jowl no dóna mai per acabada una obra: sempre està en procés de creació. Un petit inconvenient: la inexistència d’armes i sang, en una obra on la sang està en cada vers, crea estranyesa en més d’una ocasió i, definitivament, no funciona. En això hauria de donar la raó a l’acidesa de Càssius.
Jo he tingut la sort de meravellar-me davant la nuesa del joc teatral amb que la companyia llegeix una de les obres més complexes de Shakespeare. No puc deixar de pensar-hi i en seguirem parlant en properes entrades. Pel que us hagueu perdut aquest fenomen teatral, la gira europea segueix al llarg del 2010 i la podeu consultar a la web de la companyia www.cheekbyjowl.com.

S’INAUGURA EL TEMPORADA ALTA 2009.

No vull desaprofitar la ocasió d’inaugurar aquest blog, dedicat a les arts escèniques, fent-lo coincidir amb l’estrena de la 18ª edició del Festival Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, que com cada any se celebra a escenaris de Girona i Salt entre l’1 d’octubre i l’11 de desembre.

Considerat des d’aquest blog com el millor festival dedicat a les arts escèniques del nostre país, el Temporada Alta busca competir a nivell europeu amb d’altres festivals d’aquestes característiques, prenent com a model el gran Festival d’Avignon. Veient la programació d’aquest any, val a dir que cada vegada s’acosta més a ser un referent important dins d’Europa. Malgrat que encara rep només públic majoritàriament de Catalunya, és ja una referència pels creadors escènics més internacionals, com el polonès Krystian Lupa i l’anglès Peter Brook, uns habituals de l’escena gironina.

Cal destacar, a més, el caràcter pluridisciplinar del festival, en què trobem espectacles de dansa, teatre i circ. La voluntat del seu director artístic, Salvador Sunyer, és, d’una banda, fer arribar l’actualitat escènica internacional al nostre país i, d’altra banda, ajudar a difondre els autors i els artistes d’aquí, tant els ja consolidats com els joves, que en són el futur. Creadors i espectadors hem d’agrair-li enormement la seva tasca que, any rere any, fa créixer la competència artística del nostre país. Com que sense gestió i producció no hi haurien ni artistes, ni autors, ni espectacles, Sunyer aposta per coproduccions amb teatres, companyies i festivals d’aquí i de fora, que donen una dimensió transfronterera a la indústria de les arts escèniques de Catalunya.
Estic d’acord amb el seu director artístic, Salvador Sunyer, quan afirma que el festival d’enguany presenta la programació internacional més potent de la seva història. Una aposta lloable, que contrasta amb la dels principals teatres públics i privats catalans, que aquesta temporada recorren als noms de sempre i omplen els buits reposant obres estrenades en temporades passades. Podeu repassar la programació i els horaris a la web del festival:www.temporada-alta.net.Com veureu, interessantíssimes totes les propostes internacionals, entre les que destaco la que ahir va estrenar el festival, un Macbeth a càrrec de la companyia Cheek by Jowl, dirigida pel gran Declan Donnellan, a la que hi dedicarem una entrada a part. No us perdeu els altres tres Shakespeares que el festival presenta: Tito Andrónico, Cia. Animalario, Hamlet, d’Oriol Broggi, amb uns magnífics Julio Manrique i Aida de la Cruz, Hamlet i Ofèlia, i l’última aposta del director Peter Brook, Love is my sin, al voltant dels sonets del dramaturg anglès. Daniel Veronese torna a visitar el festival amb dos espectacles d’Ibsen: El desarrollo de la civilización venidera (Casa de nines), que al febrer podrem veure al Teatre Lliure, i Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo (Hedda Gabler). Resistirà Ibsen l’hiperrealisme veronesià com ho feia Txéjov? És una bona ocasió per comprovar-ho.

D’Argentina ens arriba l’obra de Claudio Tolcachir (Cia. Timbre 4), Tercer cuerpo, dos anys desprès de que presentés al Temporada Alta l’obra La omisión de la familia Coleman, que podrem recordar al Teatre Lliure aquest mes de desembre. No deixem passar la nostra cita anual amb Krystian Lupa, que ens sorprèn amb una dels seus muntatges “curts”, Les presidentes, de Werner Schwab, de només dues hores de durada!! No vull acabar el meu repàs sense remarcar la presència de Christoph Marthaler, autor absolut de Platz mangel (Manca d’espai), que repeteix desprès de l’èxit de Maeterlinck, fa dos anys; del Piccolo Teatro di Milano, amb un altre Goldoni, del que en són especialistes, la triple comèdia Triologia della villeggiatura (L’estiueig), dirigida per Toni Servillo; i de Samuel Beckett, amb el muntatge que dirigí el 1977 d’una de les seves clau, Krapp’s last tape.

De l’escena catalana no us perdeu el que han estat o seran èxits assegurats: Product, de Mark Ravenhill, dirigida per Julio Manrique, d’un gran talent interpretatiu i escènic, Non Solum, de Jorge Picó i Sergi López, El ball, d’Irène Némirovsky, dirigida per Sergi Belbel, que el TNC acull al novembre, i Dies Irae; en el réquiem de Mozart, Cia. Marta Carrasco, que el Teatro de la Abadía de Madrid programa pel Festival de Otoño.

Com a propostes sorprenents destaco Ratera, de Roger Bernat, La festa, de Jordi Prat i Coll, Contra.Natura, de l’Agrupación Señor Serrano, The Bukowski Project, de Ute Lemper i Mario Gas i Prometeu no res, de la Cia. Indi Gest, als que convé seguir de ben a prop per ser una de les màximes representacions del teatre que ve.
Bona Temporada Alta 2009!